El nostre
planeta no és estàtic, malgrat que ho pugui semblar. El que passa és que la
durada dels processos geològics és molt gran comparada amb la de les activitats
humanes.
En
Geologia s’utilitza com a unitat de temps el Ma (milió d’anys) per designar els
esdeveniments i s’utilitzen noms especials per anomenar certs períodes dels
passat. Les unitats de temps més grans s’anomenen eres ( Paleozoic, Mesozoic i
Cenozoic) són parts molt àmplies de la història de la Terra i de la vida a la
terra.
Només uns
pocs processos geològics s'ajusten a les mesures de temps que fem servir per
als esdeveniments humans. Mireu com a exemple les dades següents:
Procés
|
Durada
|
Procés
|
Durada
|
Terratrèmol
|
Segons o minuts
|
Formació de grans
serralades
|
Milions d'anys
|
Erupció d'un volcà
|
Mesos o anys
|
Separació de
continents
|
|
Tempesta
|
Minuts o hores
|
Erosió de les grans
serralades
|
Els
processos geològics poden ser interns o externs.
Processos
geològics externs
|
Els processos geològics externs són la meteorització, l'erosió, el transport, la sedimentació i la diagènesi, els quals formen el cicle geodinàmic extern.
Es
desenvolupen com a conseqüència de dues fonts energètiques bàsiques:
Amb aquesta energia es destrueixen els relleus superficials i finalment
es formen les
roques sedimentàries.
Consisteix
en la disgregació i/o alteració
dels materials de la superfície com a conseqüència de l'acció estàtica
de l'atmosfera. Es produeix pel simple contacte de les roques superficials amb
l'atmosfera. La meteorització provoca que les roques es debilitin i, com a
conseqüència, es fragmentin o es desfacin amb més facilitat.
La meteorització és física o mecànica quan
provoca la fragmentació de les roques sense que en canviï la composició
química, degut a canvis bruscos de
temperatura, a pressions originades per la congelació de l’aigua que omple les
esquerdes o al creixement de les plantes.
La
meteorització és química quan les roques s'alteren químicament a causa
de l'atac de diverses substàncies d'origen atmosfèric (aigua, oxigen, diòxid de
carboni, etc.).
Totes
aquestes accions no mouen els materials del lloc on es trobaven. Només en
alguns casos l'acció de la gravetat produirà el desplaçament dels fragment fins
a una posició estable on quedaran acumulats.
L'erosió
és l'efecte de desgast que experimenten les roques superficials i implica la
pèrdua de materials sòlids o substàncies en dissolució que són arrencats dels
seus llocs d'origen. Aquest procés, el realitzen els agents geològics
externs i implica l'inici del transport.
Els
materials dissolts són transportats en dissolució (transport químic), mentre
que les partícules sòlides són transportades en forma sòlida (transport físic).
En aquest cas les partícules poden ser transportades de diverses maneres: en
suspensió, per flotació, per saltació, per rodolament o per arrossegament o
reptació.
Quan
s'acaba el transport es produeix la sedimentació. Els materials transportats es
dipositen per acumulació de les partícules sòlides o per precipitació dels
materials dissolts. Aquests materials són els sediments.
La
precipitació dels materials dissolts es produeix com a conseqüència de
variacions físiques o químiques del medi aquós (canvis de temperatura, de
pressió, etc.). En moltes ocasions, els éssers vius afavoreixen aquests canvis.
Aleshores es parla de precipitació bioquímica.
Els llocs
on es dóna la sedimentació s'anomenen conques sedimentàries. En són exemples
els fons marins, les platges, els llacs, les planes d'inundació dels rius, etc
.
Els
sediments dipositats poden sofrir processos, més o menys intensos, que els
transformaran en roques dures i coherents. El conjunt d'aquests processos
s'anomena diagènesi, i el resultat final serà la formació d'una roca sedimentària.
TAULA RESUM DELS PROCESSOS
GEOLÒGICS EXTERNS.
|
